CFR / NOTICIES

La crònica del CF Reus - Cádiz CF, per Albert Alonso de Medina, a la secció 'bReus'

«La vinculació dels clubs de futbol amb les ciutats que representen fa que una part important de la població, la que va a veure els partits del seu equip, l'únic contacte que té amb la naturalesa es produeix només quan acut al camp. En ple hivern, sovint cal vocació i sentir els colors amb fermesa. Quan, com dissabte, fa una tarda primaveral –caloreta, quatre gotes decoratives, gens de vent- és un autèntic plaer, i un es convenç que un camp de futbol és una de formes més endreçades de la natura. I evidencia com n'és, d'urbana, la paraula 'estadi'».

"Avui toca patir", em va dir un conegut que vaig trobar a prop del Pallol. Vaig fer un gest de resignació. Potser sí, vaig pensar. El Cadis és un equip d'upa, i té molts números per tornar a la Primera Divisió, i el partit de dissabte significava la possibilitat de fer un salt cap amunt important, i anunciar en veu alta que la seva candidatura a l'ascens, malgrat les últimes ensopegades, era realment sòlida. Però tot acostuma a tenir dues cares. I per la part del Reus jo sostenia una convicció: contra els equips que volen jugar a futbol, i no només repartir llenya o posar autobusos prop de l'àrea, és més fàcil que emergeixi la qualitat dels jugadors reusencs i jugar sense por. I això unit a les ganes de competir exhibides sempre em donava molta confiança. No sé si el meu conegut, reusenc dels de tota la vida, s'ho va acabar de creure.

El partit em sembla que va demostrar aquesta percepció. El Cadis no va inquietar seriosament mai –o gairebé mai-, mentre que la qualitat dels jugadors roig-i- negres va generar el perill suficient per aconseguir marcar més d'una vegada. Per a l'espectador va ser un partit molt entretingut, de qualitat notable, i que, per arrodonir-ho, va deixar que l'àrbitre també fes el seu paper: demostrar que és el punt feble de la competició. Aquest, que ja no era "el de negre", va ensenyar a tothom que tocar la pilota amb les mans ja no és falta. Confesso que no sabia. I va afegir cinc llargs minuts, que potser eren justos, però que van semblar excessius al respectable.

Per alguna raó, que deu ser de pes, el rellotge que assenyala el temps de joc s'atura al minut 45. I deixa sense indicar els minuts afegits, que, segons com, poden ser els més importants de tots, com es va veure no fa gaire dies en un estadi madrileny. No costaria res que el rellotge continués en marxa. O que, per a major emoció, l'speaker anés cantant els minuts que passen per afegir emoció i, de passada, recordar-ho al senyor àrbitre, que, de vegades, amb la intensitat del moment, se sol distreure.

En resum, gran partit del Reus que es van endur tres punts, només superat per mi, que després que el gerent del club em caigués al damunt i em fes un trau al cap, me'n vaig endur quatre. 

Albert Alonso de Medina, antic President del Club Marítim de Torredembarra