CFR / NOTICIES

«Crònica d'un partit de futbol»: la crònica del CF Reus - UD Almería, per Maria Lluïsa Amorós

«Francesc Eiximenis, que va escriure sobre el diví i l’humà del seu temps, assegurava que les nenes quan neixen el primer so que fan diu “ee”, en record de la mare Eva, mentre que el nens fan “aa”, en honor del pare Adam. Passats els segles, el poeta Arthur Rimbaud va decidir que a cada vocal corresponia un color. Al futbol, on de vocalismes  se’n sap una estona ben llarga, la música és clara: Ai, quan la pilota passa a un metre. Ui, quan passa  a un pam. Oh, quan l’errada és clamorosa. I “ee”, molt potent, per raons no esbrinades per ningú, es destina a l’àrbitre quan es fa l’orni. Amb tan selecte alfabet es pot córrer món.» 

Crònica d'un partit de futbol

Dissabte passat al vespre vaig anar al camp de futbol del CF Reus Deportiu a veure el partit. L’equip de casa jugava contra l’Almeria.

Els carrers del polígon a tocar del Camp estaven tallats al trànsit i grups de gent, arraïmada, amb bufandes, samarretes i banderes de l’equip del Reus Deportiu, caminava cap a l’entrada: pares joves amb els seus fills, homes i dones de totes les edats... Els focus sobresortien il·luminant l’entorn i se sentia pels altaveus la veu agradable de l’speaker.

En arribar al seient i veure, des del lloc que m’havien destinat, tot el camp, els espectadors impacients, els animadors amb pancartes –redblacks- bombo i corneta, banderes “roig i negre”, una estelada, i una altra amb la rosa de Reus i el seu gran entusiasme, la gespa, els jugadors que ja sortien, vaig sentir una emoció que no esperava. L’himne del Reus sonava, el marcador estava a punt: començava el partit.

Fa anys, bastants anys enrere, quan el camp de futbol del Reus Deportiu era a les antigues i primerenques instal·lacions del carrer Gaudí i corria l’any 40, el meu pare formava part de l’equip juvenil del Reus Deportiu. El futbol, com diu ell, l’embogia. Amb el seu amic Manuel Domènec –fill del doctor Joan Domènech Mas, ànima i motor del Reus Deportiu- van fer una emissió esportiva a Ràdio Reus EAJ11 “15 minutos de deporte” Només tenien 16 o 17 anys, però eren molt aficionats als esports.

El temps va passar, el transcurs de la vida havia canviat, tot i que ell va continuar jugant a futbol de forma esporàdica; evidentment ja no formava part de l’equip juvenil, tenia una feina i una família.

Quan érem tu i jo sols,

ara en les noves tardes,

amb futbol a la ràdio

i una llum que s’anava

desfent arran dels vidres,

no pensàvem en res.

Diu en un dels seus poemes.

El futbol a la ràdio els diumenges a la tarda forma part dels dies festius de la meva infantesa; futbol i ploma i paper per escriure versos.

No vaig anar mai a veure el pare quan jugava a futbol, aleshores ja formava part d’equips d’aficionats. Recordo que una tarda que havia anat a jugar  al Pere Mata, en un partit de metges contra interns, va tornar a casa amb una lesió al genoll,  un de l’equip contrari li havia clavat una puntada de peu. Jo –que era molt petita- vaig intentar curar-li de la millor manera, amb gran interès.

I tornem a aquest dissabte. Després d’un dia plujós i rúfol, al vespre corria un aire fred i els espectadors ajustaven les seves jaquetes i les bufandes al voltant del coll. Se sentien els crits de l’entrenador de l’Almeria, nerviós, gesticulant, perquè els nostres dominaven el joc i intentava esperonar els seus jugadors. Contrastava amb l’aparent tranquil·litat de l’entrenador del Reus Deportiu que seguia el joc amb la vista i les mans a la butxaca.

M’agradava el so de les exclamacions dels aficionats que s’aixecaven del seient quan el davanter estava a punt de marcar: UIII!  El cos vinclat com si agafessin impuls per córrer cap a la porteria, com si així poguessin ajudar el jugador a aconseguir el gol. I el desengany si l’esforç havia estat fallit: OOHH!

Complicitat entre  públic i  jugadors, cohesió i coordinació entre ells, potència d’un cos ben entrenat, amb la característica bellesa muscular, com si fossin atletes grecs o romans.

Minut 25’ de la primera part: GOOOOOL de Lekic! Tothom aixecat, l’ambient d’eufòria va animar encara més: futbolistes, públic, bombo, pancartes i banderes a l’aire.

El partit seguia, patiment per algunes situacions perilloses, els de l’Almeria van xutar a porteria diverses vegades i el nostre porter va parar la pilota els cops que va anar directa a porta.

 A la segona part el Reus Deportiu no va fer cap més gol, però els contraris tampoc. Els comentaris que sentia del públic que tenia a tocar denotaven preocupació, i es començava a dubtar de la imparcialitat de l’àrbitre que no acabava de veure les faltes que ens feia l’equip contrari.

Hi havia uns quants mossos d’esquadra asseguts a tocar del camp mirant el partit, amb gorres de plat i uniforme, fins i tot un, que vestia de fosc, duia un buf que li cobria més de mitja cara. Romanien quiets, atents al partit. Al seu costat, un dels components de seguretat, assegut d’esquena al camp, mirava el públic mentre seguia  amb tota l’atenció de la seva oïda, el transcurs del partit.

No sé per què però en aquell instant em va venir a la memòria un dels contes de Jesús Montcada al recull “El cafè de la granota”:  “Futbol de ribera”. L’avi Cristòfol explica al narrador com va anar aquell gloriós partit de l’any1958:  arriba un moment que els jugadors de Mequinensa eren castigats pels contrincants –un poble de secà dels Monegres- i l’àrbitre estava descaradament de part dels forasters.  La tensió a l’ambient es podia tallar amb ganivet:

    “Deu minuts després, però, en ser castigat el nostre equip amb un penal, evidentment injust, el terrabastall va arribar a un punt crític per condensar-se, de sobte, en un silenci feixuc i tens que només trencava la remor del Segre, cada cop més intensa. Els guàrdies civils s’inquietaren: l’experiència els havia ensenyat a ensumar en aquells emmudiments els preludis de les tempestes, i els tricornis van començar a moure’s com estrambòtics ocellots de xarol negre entre els caps de la gent, provant inútilment d’atallar la tronada que va esclatar immediatament.”

Al nostre camp, dissabte al vespre, el partit va anar com una seda, el patiment era mínim, tan sols amb la dosi necessària per escalfar els ànims dels espectadors i mantenir viva la il·lusió pels tres punts que podíem sumar. Els jugadors passaven la pilota, corrien, anaven cap a la porteria contrària.

Em va agradar veure el seu joc, la seva esportivitat i el seu entusiasme. Tímidament vaig pensar en un partit de futbol que vam jugar amb les companyes de col·legi, cap a finals dels anys seixanta, dintre de les activitats de Sant Tomàs d’Aquino –que aleshores se celebrava amb diversos esdeveniments esportius i culturals-, i que vam jugar al pavelló interior del Reus Deportiu del carrer Gaudí –aleshores totes les instal.lacions encara estaven situades allà-. No recordo quin dels dos equips va guanyar, però ens ho vam passar molt bé.

Tornant al partit de dissabte CF Reus Deportiu- Almeria, a la segona part, malgrat que Yoda va estar a punt de marcar un gol, els nostres no en van fer cap més, però els contraris tampoc. S’acostava el final i ja vèiem que sumaríem els tres punts.

L’àrbitre va allargar el temps de descompte quatre minuts. Per l’aire pul·lulaven comentaris d’inquietud. Els de l’Almeria intentaven aconseguir el gol de l’empat.

A la fi es va xiular final del partit. Ho havíem  aconseguit. La gent es va aixecar a aplaudir. L’alegria i l’eufòria acompanyava els espectadors; els jugadors van anar a saludar els seus incondicionals animadors i després van fer el mateix a la llotja.

Un magnífic partit que va acabar amb l’1 a 0 a favor del Reus.

Maria Lluïsa Amorós, escriptora i catedràtica de Llengua Catalana i Literatura

CFR / Classificació

22º
0 puntos
PtosPJPGPEPPGFGC
19
Extremadura UD 273069153341
20
Nàstic 243066181844
21
Córdoba CF 2230410163456
22
CF Reus 03056191636
Veure classificació completa