CFR / NOTICIES

«La tele enganya»: la crònica del CF Reus – SD Huesca, per Toni Orensanz, a la secció 'bReus'

«Una de les imatges de la temporada a Primera divisió ha estat la de Lionel Messi conduint la pilota caminant a poc a poc a Mestalla. El contrast amb el que passa a Segona, i constata amb irònica perspicàcia Toni Orensanz, és abismal. Ningú pot dir que hagi vist un partit en aquesta categoria on hi hagi un instant no ja de repòs, sinó de simple desacceleració. Un té la impressió que la intensitat és tan gran que no hi ha temps per pensar ni per canviar sobre la marxa. El jugador ha de sortir al camp amb el partit après i dur-lo a la pràctica com si fos un actor disciplinat i escrupolós. La qual cosa ens duu a l’altra banda de l’escena, i ens fa entendre per quin motiu en aquesta categoria els entrenadors no paren mai quiets».

Tothom diu que la televisió engreixa, que quan hi surts sembla que portis a sobre uns quants kilos de més, que acabis de vendre la collita de l'oli a un bon pagador. Ho repetim sempre, des de fa anys, com una veritat sabuda i absoluta.

A mi, però, em sembla molt més evident una altra cosa: la televisió tot ho fa lent. Pensis sinó en la Fórmula 1: els monoplaces circulen a 300 kilòmetres per hora però, vist a la tele, no t'ho creuries si no fos que te n'informen els locutors. No sembla que vagin a tanta velocitat, els cotxes.

Una cosa semblant passa amb les curses de Moto GP. Si vegéssim en viu una moto agafant un tomb a 200 kilòmetres per hora, se'ns aturaria el cor de la impressió i de la velocitat, gairebé sense tenir temps de capir què ha passat davant nostre. En canvi, ho veus en una pantalla de televisió i et pot arribar a semblar que el Marc Márquez és un individu normal, com vostès o com jo, i en cap cas un extraterrestre sobre rodes, que és el que és.

El cas del futbol no és gaire diferent. Facin-me cas: no és el mateix veure un partit a la tele que en un camp, per molt que s'hi assembli. A la televisió, mai no et pots fer a la idea de la velocitat a la qual circulen jugadors i pilota sobre la gespa. Ni la més remota idea. Qui miri el futbol a la tele i no trepitgi mai un estadi –o no ho faci des de fa anys–, viu completament enganyat perquè no pot ser gens conscient del ritme i intensitat al qual es juga avui dia el futbol d'ellit i, per tant, pot arribar a creure's que la pràctica del futbol és molt més fàcil del que realment és.

Ho pensava diumenge passat ben assegut a l'Estadi Municipal de Reus –amb motiu del partit que va enfrontar el CF Reus Deportiu i l'Osca–, tot mirant com el número 2 dels reusencs (Karim Yoda) corria que se les pelava amb la pilota enganxada als peus i portava de bòlit els defenses contraris, que no eren pas dolents. A la tele, els sprints del galàctic Yoda –ex del Getafe– et poden arribar a semblar dignes d'una cursa escolar quan, en realitat, aquest extrem francès arrenca a la velocitat de la llum i, a sobre, té la virtut de no ensopegar amb la bimba (que diria el mestre Puyal). 

Però no són tan sols són els jugadors, que es desplacen a un ritme infernal, sinó també la pilota. Vista a la televisió, la pilota pot semblar una bèstia fácilment domesticable, mentre que al camp és un com un fura salvatge que costa de seguir o, si ho prefereixen, com l'snitch daurada del Quidditch de Harry Potter. No ho vaig descobrir diumenge, sinó fa cosa de trenta anys, quan els juvenils del meu poble vam pujar de categoria i vam començar a constatar que allò que ens diferenciava dels equips realment bons eren bàsicament dos coses. La primera: els equips bons ho feien tot al triple de velocitat que nosaltres: els passis, els replegaments, els atacs, les curses per la banda... I la segona: els equips bons no et donaven temps ni a pensar un cop tu tenies la pilota. 

El que vull dir-vos és que dues de les virtuts dels grans equips (velocitat i intensitat) són difícilment apreciables en una pantalla de televisió. I encara penso que hi ha un tercer aspecte que és difícil de percebre via televisiva i que és l'ànim d'un equip, en sintonia amb aquella màxima de Jorge Valdano que diu que: "el fútbol es un estado de ánimo". Per exemple: ¿quina diferència hi va haver entre la primera i la segona part del CF Reus Deportiu diumenge passat a l'Estadi? No en tinguin cap dubte: l'estat d'ànim o, si ho prefereixen, la fe col·lectiva en la victòria, la certesa que es podia derrotar el líder, el convenciment de tots i cadascun dels jugadors que el triomf era possible. I sovint només és aquest intangible (difícil de veure en una pantalla) allò que diferencia un bon equip d'un molt bon equip, de la mateixa manera que la por a la derrota va mostrar-nos, a la segona part, un Osca atenallat i vulnerable, mentre que, a la primera, els aragonesos van exhibir- se molt més sòlids i perillosos. Potser és tan sols que, massa sovint, perdem de vista que els futbolistes són persones, com vostès i com jo, i que no hi ha res més incòmode, facis el que facis, que conviure amb les pròpies pors. El futbol també va d'això.

En síntesi, i ja acabo: allò que cal que no oblidem –ni que sigui de tant en tant– és que el futbol de veritat es juga als camps i als estadis, on fins i tot les patades al sec de la cama et fan mal a tu, que t'ho mires a distància, perfectament assegut i amb una cerveseta a les mans.

Toni Orensanz, escriptor i periodista

CFR / Classificació

14º
52 puntos
PtosPJPGPEPPGFGC
11
CD Tenerife 59421514135850
12
CD Lugo 55421510173948
13
AD Alcorcón 52421216143742
14
CF Reus 52421216143142
15
Nàstic 5242157204450
16
Córdoba CF 5142156215765
17
Albacete BP 49421116153546
Veure classificació completa